Economia i emprenedoria

• Sistema econòmic
  • Impostos i redistribució
  • On es posa la frontera
• PIB i creixement
• Globalització
• Emprenedoria
  • Autoocupació
  • Visió, missió i valors
  • Estratègia de negoci
• Innovació
  • Els límits de la innovació
• Recursos per a l’emprenedoria
  • Sabadell
  • Catalunya
  • Estat
  • Finançament
• Referències

Abans de muntar res, convé entendre el sistema on ho muntareu: com es mesura una economia, per què el creixement és discutible, i què vol dir exactament emprendre. Aquesta pàgina dona el marc; les següents concreten.

Sistema econòmic

El sistema econòmic és l’organització d’una societat per a gestionar els recursos de què disposa. En funció de la regulació del mercat, en tenim dos tipus:

• El capitalisme, que es basa en la propietat privada. La finalitat és satisfer les necessitats humanes amb un mercat desregulat que funciona gràcies a la competència i la cerca del benefici econòmic.
• El socialisme, que es basa en la propietat col·lectiva. La finalitat és aconseguir una societat justa i solidària amb el repartiment de la riquesa mitjançant la planificació i mediació al mercat.

El sistema més habitual al món és l’economia mixta, que barreja els dos: tenim un sector privat i un de públic que regula i corregeix el primer en la senda del progrés social. Una conseqüència d’aquest model és l’estat del benestar, on l’estat utilitza part del seu pressupost per a assegurar que tots els ciutadans arriben a un mínim de recursos per a viure dignament.

La regulació del mercat per part de l’estat estableix un marc que pretén protegir l’economia de les seves imperfeccions. Per exemple:

• Quin ha de ser el nivell dels salaris per poder viure dignament.
• Com es resol la falta de competència (monopolis).
• Com es proporcionen els serveis essencials.
• Establir mecanismes justos per a la redistribució de la riquesa.
• Evitar l’enginyeria fiscal per a l’evasió i elusió fiscal.

Aquesta regulació no ve d’un sol lloc. Es decideix a diversos nivells alhora (municipal, autonòmic, estatal i europeu) i, en molts sectors, el nivell que més us afectarà és l’europeu: és on s’escriuen avui les normes de protecció de dades, de competència digital, de seguretat de producte o d’accessibilitat.

La Unió Europea fa dues coses alhora que convé no confondre. Per una banda liberalitza cap a dins, amb un mercat únic on béns, serveis, capitals i persones circulen sense duanes: per a vosaltres, un mercat potencial de centenars de milions de consumidors sense sortir de casa. Per l’altra regula cap a fora, imposant condicions a qualsevol que hi vulgui vendre.

I una idea que costa de veure des de dins: la regulació no només limita els mercats, també els crea. Cada norma nova obliga milers d’empreses a adaptar-se, i algú ha de fer aquesta feina. Al capítol del sector informàtic veurem què significa això per a nosaltres.

Impostos i redistribució

Tot això s’ha de pagar. Els impostos són el mecanisme amb què es finança el sector públic i amb què es redistribueix la riquesa: l’estat recapta segons uns criteris i ho torna a la societat en forma de serveis i prestacions.

Segons què graven, els impostos poden ser:

• Directes: graven la renda o el patrimoni d’una persona o d’una empresa, i tenen en compte qui és el contribuent. Per exemple l’IRPF i l’impost de societats.
• Indirectes: graven el consum, i es paguen igual sigui qui sigui qui compra. L’exemple principal és l’IVA.

Segons com evoluciona el tipus a mesura que creix la renda:

• Progressiu: com més renda, més percentatge es paga. És el cas de l’IRPF, organitzat en trams.
• Proporcional: el percentatge no creix amb la base. És el cas de l’impost de societats, tot i que les empreses més petites hi tenen una escala de dos trams.
• Regressiu: el percentatge acaba pesant més com menys renda es té. L’IVA ho és a la pràctica: tothom paga el mateix tipus, però les rendes baixes destinen al consum una part molt més gran del que ingressen.

Per això la combinació d’impostos que tria un país, i no només quant recapta, determina qui acaba sostenint la despesa pública.

Finalment, dues paraules que es confonen sovint:

• L’evasió fiscal és il·legal: consisteix a amagar rendes o activitat.
• L’elusió fiscal és aprofitar els mecanismes que la mateixa llei permet per pagar menys, sovint movent beneficis entre països. No és delicte, i precisament per això és un debat polític recurrent: la frontera entre les dues es mou cada vegada que canvia la legislació.

Com a empresa, els impostos determinen quina part del resultat us quedeu. Els tipus concrets, els tràmits i els terminis els veureu a estructura legal i pla econòmic.

On es posa la frontera

La frontera entre el que fa el mercat i el que fa l’estat no està fixada: és el principal debat econòmic de les democràcies, i es mou cada legislatura.

La doctrina política del neoliberalisme defensa el capitalisme reduint al màxim la intervenció de l’estat. Els seus partidaris sostenen que la intervenció distorsiona els preus, afegeix burocràcia i costos, i que la iniciativa privada assigna els recursos millor que la planificació pública. Els seus crítics l’assenyalen com a responsable de la reducció de l’estat del benestar, de la privatització de béns i serveis públics i de l’augment de la desigualtat de les darreres dècades.

No cal que resolgueu aquest debat, però sí que sapigueu que existeix i que us afecta directament. On es posi aquesta frontera determina coses molt concretes del vostre projecte: quants impostos pagareu, quina normativa haureu de complir, quines condicions laborals podreu oferir, quines ajudes hi haurà disponibles i si el sector públic serà un client, un competidor o cap de les dues coses.

PIB i creixement

El principi del sistema capitalista és que necessitem créixer perquè funcioni l’economia. El concepte s’anomena creixement econòmic. La tendència és de creixement, però el comportament és cíclic, i ho fa en els anomenats cicles econòmics. Cada cicle té una sèrie de fases: recuperació, expansió, auge, recessió i depressió.

L’indicador més utilitzat per a valorar la situació de l’economia és el PIB (producte interior brut): el valor monetari de tots els béns i serveis finals produïts per una regió durant un any. Es diu que si creix l’economia, llavors ho fan els béns i serveis, i tots ens beneficiem.

Els crítics amb la teoria del creixement econòmic basada en el PIB diuen que:

• Créixer no genera necessàriament cohesió social.
• Provoca agressions al medi, moltes irreversibles.
• Esgota els recursos, que no estaran disponibles a les properes generacions.
• Facilita el mode de vida esclau, on serem més feliços quan més treballem, més guanyem i més consumim.

Aquesta crítica va més enllà de l’indicador i arriba als mecanismes que sostenen el consum:

• La primacia de la publicitat, que ens obliga a comprar el que no necessitem.
• El crèdit, que ens permet obtenir recursos pel que no necessitem.
• La caducitat dels productes (obsolescència programada).

Els defensors del creixement responen que:

• Ha estat el motor de la millora de les condicions de vida i de la reducció de la pobresa extrema durant l’últim segle.
• És el que finança l’estat del benestar descrit a l’apartat anterior: sense activitat econòmica creixent no hi ha recaptació per a sanitat, educació o pensions.
• Creixement i impacte ambiental es poden desacoblar. Assenyalen que diverses economies han reduït emissions mentre creixien, gràcies a la millora tecnològica i al canvi de mix energètic.
• El mateix mecanisme de la competència empeny a resoldre els problemes que el sistema genera.

Els crítics anomenen aquesta última posició solucionisme tecnològic, i responen que el desacoblament observat és insuficient i que s’afebleix quan es compten també les emissions dels productes que s’importen.

També hi ha alternatives de responsabilitat social, que es refereixen a creixement sostenible per expressar que és possible créixer però fer-ho en favor del medi i el benestar de la societat. Aquestes plantegen substituir el PIB com a indicador, però encara no hi ha un consens:

• Índex de desenvolupament humà (IDH).
• Felicitat interna bruta (FIB).
• Índex de benestar canadenc (IBC).
• Renda nacional bruta modificada (RNB), que descompta del càlcul el cost ambiental i social.
• Índex de progrés real (IPR).

La teoria del decreixement és un moviment polític, econòmic i social favorable a la disminució regular controlada de la producció econòmica, amb l’objectiu d’establir una nova relació entre l’ésser humà i la natura.

Els principis d’actuació d’aquesta teoria segons Serge Latouche són:

• Reavaluar els valors individualistes i consumistes i substituir-los per ideals de cooperació.
• Reconceptualitzar l’estil de vida actual.
• Reestructurar els sistemes de producció i les relacions socials en funció de la nova escala de valors.
• Relocalitzar: es pretén reduir l’impacte generat pel transport intercontinental de mercaderies i se simplifica la gestió local de la producció.
• Redistribuir la riquesa.
• Reduir el consum, simplificar l’estil de vida dels ciutadans. El decreixement aposta per una tornada al petit i al que és simple, a aquelles eines i tècniques adaptades a les necessitats d’ús, fàcils d’entendre, intercanviables i modificables.
• Reutilitzar i reciclar: allargar el temps de vida dels productes per evitar el malbaratament. Evitar el disseny de productes obsolescents.

Cap d’aquestes posicions no és la resposta oficial d’aquests materials. El que sí que us heu d’endur és que triar un indicador és triar un objectiu: una empresa que només mesura facturació pren decisions diferents de la que també mesura l’impacte que genera. Aquesta mateixa pregunta, aplicada a l’empresa en lloc del país, és la que obre el capítol de societat.

Globalització

La globalització és la integració creixent dels mercats de béns, de capitals, de treball i d’informació a escala mundial. No és un fenomen espontani: l’han fet possible el transport en contenidors, les telecomunicacions i la liberalització del comerç.

Per a una empresa, canvia tres coses alhora:

• El mercat potencial és molt més gran que el territori on sou.
• La competència i els proveïdors poden ser a qualsevol lloc, no només al vostre entorn.
• La producció es pot repartir entre països, buscant a cada fase el lloc més avantatjós. Quan una empresa organitza així les activitats de la seva cadena de valor, se’n diu cadena global de valor.

És un fenomen discutit: els seus defensors hi veuen preus més baixos, especialització i reducció de la pobresa a les economies emergents, mentre que els crítics assenyalen la deslocalització industrial, la competència a la baixa en condicions laborals i ambientals, la fragilitat de les cadenes llargues i el trasllat de beneficis entre països per pagar menys impostos. Aquest últim punt enllaça amb l’elusió fiscal que hem vist abans.

Convé saber també que el procés s’ha frenat parcialment des de la pandèmia i el gir geopolític: es parla de reshoring i nearshoring (tornar a acostar la producció), de resiliència de les cadenes de subministrament i, a la Unió Europea, de sobirania digital.

Aquest és el rerefons de moltes propostes que trobareu més endavant, com la compra de proximitat o l’economia local: no són preferències estètiques, són una resposta a això. Què significa la globalització concretament per al nostre sector ho veureu a l’empresa informàtica.

Emprenedoria

Autoocupació

L’autoocupació permet a una persona obtenir ingressos mitjançant una activitat que crea per a un mateix, en lloc de treballar per una altra persona o organització (el treball per compte d’altri). Bàsicament tenim dues opcions:

• Ser treballador independent. Associat als conceptes de treballador autònom o freelance.
• Crear una empresa capitalista, és a dir, una organització de dues o més persones que busca un benefici econòmic mitjançant el desenvolupament d’una activitat. Una empresa (societat) pertany als socis capitalistes. Quan hi ha beneficis, es poden reinvertir en l’empresa o bé repartir dividends entre els socis capitalistes.

L’emprenedoria és la iniciativa d’un emprenedor de portar a la pràctica una idea de negoci, és a dir, crear una empresa i dur a terme la producció del bé o prestació de servei. El coneixement, relacions i capacitats de l’equip són essencials a l’hora de definir una bona idea. Es parla d’intraemprenedor en referència als emprenedors que exerceixen com a tals en empreses de les quals no són titulars. Finalment, l’empresari (pot ser o no el mateix l’emprenedor) és qui després dirigeix i gestiona l’empresa.

Un emprenedor haurà de prendre decisions, assumir riscos, ser creatiu, constant, tenir confiança en si mateix, sentit pràctic, saber organitzar-se i tenir facilitat per a les relacions personals. Pot tenir diferents motivacions, com econòmiques, socials o tecnològiques.

Visió, missió i valors

Una eina per definir l’estratègia per a un emprenedor és la de la visió, la missió i els valors. Tot parteix de fer explícita la seva visió:

• Què volem ser i on volem arribar?
• Com ens enfrontarem al canvi?
• Al mercat només podem accedir amb un avantatge competitiu. Quin és i com el podrem mantenir?

Aquesta visió ha de ser clara, concisa, memorable i ha de definir un futur desitjable.

Per altra banda, la missió és la raó d’existir de l’organització, i respon a les preguntes: què fem, per a qui, quines necessitats satisfem, i com ens diferenciem.

Finalment, els valors ens indiquen quines són les nostres formes particulars per seguir el camí que ens porta a la visió. Proporcionen un criteri en el moment de prendre decisions incertes, que en alguns casos podrien ser una solució fàcil però que portarien a trair els nostres valors.

Aquestes tres eines es desenvolupen amb més detall, i amb exemples, al capítol de la proposta de valor.

Estratègia de negoci

En els negocis, un avantatge competitiu és un atribut que permet a una organització superar els seus competidors.

Una eina per a determinar l’avantatge competitiu d’una empresa és la cadena de valor, que permet examinar i dividir l’empresa en les seves activitats estratègiques més rellevants i entendre els costos, les fonts i la seva diferenciació.

Tenim dos tipus d’activitats a la cadena de valor:

• Les primàries o competències distintives (core business), enfocades a l’elaboració del producte o servei i la seva venda: logística interna i externa, operació (producció), màrqueting i vendes, servei post-venda.
• Les de suport: infraestructura, recursos humans, recerca i desenvolupament (R+D) i compres.

Quan aquestes activitats es reparteixen entre països, parlem de la cadena global de valor que hem vist a l’apartat de globalització.

Els avantatges competitius d’una activitat econòmica poden classificar-se en tres:

1. Lideratge en costos amb qualitats similars. Es pot fer a diferents punts de la cadena de valor.
2. Diferenciació d’un producte o servei de certa complexitat segons la combinació de la seva qualitat i les seves característiques.
3. Segmentació de mercat segons variables geogràfiques, personals, psicogràfiques o de comportament.

Aquestes són algunes estratègies que poden diferenciar-nos dels nostres competidors:

• Visibilitzar l’equip, destacant l’experiència, fiabilitat i capacitat de resoldre problemes complexos.
• Bona experiència de client amb un servei excel·lent, comunicació clara i freqüent i transparència.
• Àmplia distribució i accés als serveis, associant-se amb proveïdors o utilitzant plataformes i mercats en línia.
• Alta eficiència operativa utilitzant metodologies àgils i automatitzant tasques rutinàries.
• Construcció de la marca per a obtenir una sòlida reputació, destacant èxits i satisfacció de clients.
• Desenvolupar relacions de llarg termini amb els clients, oferint suport, manteniment i actualitzacions constants.
• Agilitat en el sector, mantenint-se al dia de tendències, metodologies i tecnologies emergents.
• Iniciatives de responsabilitat social que incloguin les comunitats locals, proveïdors sostenibles i ètics, pràctiques que redueixen la petjada de carboni, transparència operativa, economia circular, treball cooperatiu o educació dels clients.

Finalment, cal comunicar-ho mitjançant una estratègia d’entrada al mercat: que la nostra marca arribi als potencials clients i puguin distingir els nostres productes o serveis de la resta mitjançant el seu posicionament.

El model de negoci d’una empresa descriu el tipus de negoci dins del context del mercat, a qui va dirigit, com es vendrà i com s’aconseguiran els ingressos. Per exemple, alguns tipus de models són la fabricació, la distribució, el comerç detallista, el comerç electrònic, la publicitat, etc.

L’eina per definir-lo és el canvas, que veurem a proposta de valor, i que apliquem al nostre sector a l’empresa informàtica. Un cop el tenim clar, el concretem al pla d’empresa, el document amb els passos i els números en què es basa la iniciativa i que serveix per presentar-la davant de possibles inversors.

Innovació

L’estratègia que es considera més adient per a ser competitiu és la innovació. Innovar és introduir alguna cosa nova o diferent. Fer-ho en un mercat global i dinàmic comporta risc: podem tenir una gran idea, però si no crea valor, no tindrà impacte.

La innovació ens permet:

• Diferenciar-nos, l’avantatge competitiu essencial.
• Millorar la productivitat, i per tant els costos.
• Tenir una certa cultura d’empresa d’innovació contínua.

Les innovacions poden estar dirigides cap a:

• El producte o servei: quines són les característiques.
• El procés: com es gestiona la producció.
• El màrqueting o disseny: quin és el mètode de comercialització i com es concreta al preu, la promoció i la distribució.
• La tecnologia: innovació derivada de la recerca i desenvolupament tecnològic.
• L’organització: quines persones i com estructuren l’empresa.

Quines serien les característiques d’un equip innovador?

• Divers: com ho són les habilitats i responsabilitats necessàries.
• Inquiet: el procés innovador és continu, cal actualitzar-se i estar atent.
• Amb una bona formació en relació a l’àmbit o sector de l’empresa.

Els límits de la innovació

L’afirmació que obre aquest apartat no és un fet neutre, sinó la posició d’una escola concreta: la de Schumpeter i la destrucció creativa. Convé conèixer-ne les objeccions, perquè estan ben documentades i perquè aquesta mateixa pàgina ja les insinua. Fixeu-vos que la innovació no és cap dels tres avantatges competitius que hem vist: és una manera d’aconseguir-ne algun, sobretot la diferenciació, i també el lideratge en costos quan s’innova en el procés. I no és l’única manera: de les vuit estratègies de diferenciació que llista aquell apartat, la majoria no passen per inventar res.

Els arguments principals en contra:

• Ser el primer surt car i falla molt. L’estudi de referència de Golder i Tellis, sobre unes 500 marques de 50 categories, va trobar que els pioners fracassen en un 47% dels casos, davant d’un 8% dels seguidors primerencs, i que els pioners que sobreviuen es queden amb un 10% de quota de mercat de mitjana, davant del 28% dels que van arribar just després.
• Imitar és una estratègia legítima i més barata. Oded Shenkar calcula que imitar costa entre un 25 i un 33% menys que innovar, perquè el seguidor s’estalvia la R+D i també la despesa d’educar un mercat que encara no existia. IBM va arribar tard als grans ordinadors, Boeing a l’aviació comercial i Starbucks a les cafeteries de gamma alta.
• La novetat no és el mateix que l’ús. L’historiador David Edgerton distingeix entre inventar, innovar i utilitzar, i recorda que la major part de la tecnologia en ús en qualsevol moment és tecnologia vella.
• El discurs de la innovació amaga el manteniment. Vinsel i Russell argumenten que l’obsessió per la novetat fa que s’acumuli manteniment ajornat i deute d’infraestructura. És exactament el mateix fenomen que veiem al deute tècnic, a escala de país.

Què n’heu de treure per al vostre projecte: innovar és una via per diferenciar-vos, no l’única, i acostuma a ser la més cara i la més arriscada. Decidiu-ho de forma deliberada i no per inèrcia. Per a una empresa de software petita i nova, sovint es competeix millor amb servei, fiabilitat i manteniment que intentant inventar alguna cosa que ningú no ha fet.

I un avís que val per a tot el pla: novetat no és valor. Si el client no percep que li resoleu un problema millor que abans, la innovació és una despesa, no un avantatge.

Finalment, l’equip humà ha de tenir un pla, que és el que elaborareu al llarg d’aquests materials.

Recursos per a l’emprenedoria

Sabadell

• El Vapor Llonch fa formació, programes d’ocupació, orientació professional, borsa de treball i creació i consolidació d’empreses. També té un observatori de l’economia local.
• L’oficina d’atenció a l’empresa i l’autònom/a de Sabadell és un PAE, que permet crear una societat. També té un centre de promoció empresarial amb oficines i coworking.
• La Cambra de Sabadell disposa de diferents serveis amb cost associat. Tenen un programa d’acceleració de startups innovadores.

Catalunya

• ACCIÓ és l’agència per la competitivitat de l’empresa de la Generalitat. Està orientada a millorar la competitivitat de l’empresa, oferint una sèrie de serveis per a l’emprenedoria. Té una secció específica per al sector TIC.
• El Canal Empresa de la Generalitat té una sèrie de serveis sobre finançament, innovació, sostenibilitat, etc. També informa sobre la constitució i tràmits per a crear una empresa.
• Catalunya Emprèn.
• Xarxa Emprèn.
• Hi ha un portal d’economia social al departament de treball de la Generalitat. Des d’aquest, es pot gestionar la creació d’una cooperativa o societat laboral.

Estat

El CIRCE és el Centro de Información y Red de Creación de Empresas, un sistema que permet fer els tràmits de creació de societats en línia. Per a crear una empresa de tipus Societat Limitada:

• Anar a un Punt d’Atenció a l’Emprenedor (PAE), on se li assessorarà en tot el relacionat amb la definició del seu projecte empresarial i se li permetrà iniciar els tràmits de constitució de l’empresa.
• Iniciar els tràmits omplint el DUE a través del portal CIRCE. Per a això és necessari disposar d’un certificat electrònic.

Finançament

Alguns tipus de finançament que es poden considerar:

• Ajuts i subvencions
• Premis, concursos i beques
• Capitalització de l’atur
• Microcrèdits
• Fundraising o mecenatge
• Inversors privats (business angels)
• Crowdfunding o micromecenatge
• Banca ètica i cooperatives de crèdit
• Incubadores i acceleradores

Alguns enllaços interessants:

• ACCIÓ, cercador d’ajuts i serveis per a l’empresa.
• ACCIÓ, servei d’assessorament financer per a startups.
• Startup Capital, ajut per a startups tecnològiques.
• Finançament i gestió econòmica del Canal Empresa.
• Ajuts i subvencions de l’ajuntament de Sabadell.

Referències

• Ventaja competitiva
• Importance of innovation
• Competitive advantage
• Cómo funciona la máquina económica
• The Innovation Delusion (Vinsel i Russell)
• First-mover advantage: què diuen les dades